tortures

LA ‘CIGONYA’ I LA ‘MOTO’

En Ramon Morales no havia fet els 18 anys quan la Brigada Politicosocial el va anar a buscar. “Vaig celebrar el meu aniversari al calabós de la comissaria”, ironitza. Explica que a ell ja el tenien fitxat com a activista polític i que arran d’una manifestació celebrada a Mataró, a l’Escola de Formació Professional Miquel Biada i organitzada per la branca juvenil de CCOO, el van detenir a casa. “Era el 8 de febrer del 1969 i ens van agafar a tretze persones. Primer ens van tancar a la presó de Mataró i, posteriorment, ens van traslladar a la comissaria de la Via Laietana”, relata. Morales recorda fil per randa les tortures que va patir i en rememora algunes que, de tan habituals, ja tenien fins i tot nom propi. “A una de molt comuna li deien la cigonya, perquè et feien ajupir i t’emmanillaven per darrere dels genolls en una postura que primer era molesta i poc després molt dolorosa. No et deixaven moure i si queies, rebies cops de peu per tot el cos”, assenyala Morales.

La de la moto es traduïa en un seguit de cops a l’estómac fins que la víctima queia a terra, on rebia encara més, o la tristament coneguda com a ruleta russa també formaven part de la llista. També als seus companys els practicavan altres tortures com en el santcrist es feia estirar el detingut panxa enlaire, li lligaven les cames tot i que el tors quedava penjat perquè la sang li baixés al cap i el colpejaven amb diferents elements com tovalloles molles, guies telefòniques gruixudes, pals... Els corrents elèctrics al cos quan estava mullat, especialment als genitals. “Jo formava part del sindicat i tenia molta informació compromesa, però també era un militant convençut, que havia après dels companys del PSUC com aguantar i no defallir davant la pressió”, destaca. Ramon Morales recorda que fins i tot va negar que conegués un oncle seu que havia estat detingut amb ell. “El missatge era clar, si estava disposat a no reconèixer ni a un familiar de mi no traurien cap dada”, diu. Des del primer moment les pallisses van marcar el pas de les hores. El van retenir tretze dies “en unes condicions infrahumanes i en una cel·la de 15 m2 on van entaforar 25 persones”. Havien de fer torns per poder dormir estirats i quan els van portar a la Model, ell i els seus companys van passar quinze dies més incomunicats: “Sense poder rentar-nos i amb la mateixa roba.” Va ser a la presó quan amb el suport de l’advocat que els assessorava quatre d’ells van interposar una denúncia contra la BPS per maltractaments. “Ens van deixar anar en llibertat el 14 d’abril, sota múltiples acusacions: associació il·lícita, manifestació no pacífica, alteració de l’ordre públic i propaganda il·legal, però mai no vam anar a judici, i estic convençut que va ser perquè van comprovar les denúncies que havíem fet per tortures”, assenyala Morales. 

Estudiants, sindicalistes, militants de partits il·legals, activistes... Carlos Vallejo i Ramon Morales assenyalen que la Brigada Politicosocial s’estructurava en petits grups especialitzats en cada col·lectiu. “Funcionaven com un rellotge, amb unes tècniques molt depurades que havien après directament a principis dels anys quaranta de membres de les SS i de la Gestapo alemanyes”, puntualitza Vallejo. Tant ell com Morales reben amb sorpresa la pregunta de si amb el temps han aconseguit rebaixar la ràbia, arribar fins i tot a perdonar.

“Perdonar? A una persona que no coneixes de res, a qui no has fet res i que t’ha inflat a cops amb l’excusa que rebia ordres? Això no es pot perdonar mai ni tampoc es pot oblidar mai”, afirma Ramon Morales.

UN CENTRE AMB PASSAT

L’edifici de la comissaria de la Via Laietana arrossega una llarga història. El va fer construir la família Rubió i Balaguer l’any 1878. El 1929, es va convertir en un hotel amb motiu de l’exposició universal. Dos anys després, la Generalitat Republicana hi va ubicar la Comissaria General d’Ordre Públic i el 1936 el president, Lluís Companys, hi va gestionar els primers dies de la revolta militar. Un cop acabada la Guerra Civil, el 1941 va passar a mans de l’Estat, que el va convertir en la Prefectura Superior de Policia a Catalunya, seu central de la sisena Brigada d’Investigació Social, nom oficial de la Brigada Politicosocial. L’historiador i comissari de l’exposició sobre les tortures del franquisme que es va inaugurar el 2016 a El Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, Javier Tébar, es mostra decebut amb la resposta tèbia que les administracions han fet a l’hora de recuperar la memòria de la repressió. “La gran majoria de les accions per recuperar el passat, per no dir totes, s’han generat a partir de la reclamació de les entitats socials”, assenyala, i afegeix: “Aquest tema ha estat menor en la llista de prioritats dels diferents governs.” Tébar rebutja vincular aquest silenci només a la controvertida etapa de la Transició. “Després d’aquells anys n’han vingut molts més viscuts en democràcia i l’oblit s’ha volgut mantenir en l’àmbit oficial, però en la societat els presos franquistes tampoc eren gaire ben vistos a l’inici”, indica. L’historiador considera que, en aquest cas, “la memòria molesta, perquè és una acció de resistència contra l’abús del poder, però també és un terreny de conflicte entre col·lectius”.

Per Tébar avui es fa encara més necessari un reconeixement oficial a totes aquelles persones que van ser represaliades, però reclama desvincular-lo de cap rèdit o utilització política. “Els gestos simbòlics estan molt bé, però cal un pas més cap a tots aquells compromesos amb la societat que es van veure afectats per la seva defensa de les llibertats”, afirma. La tortura estructurada i constant es va instal·lar a la comissaria de la Via Laietana fins als darrers anys del franquisme. I després? Javier Tébar fa seves les paraules del president del Tribunal Constitucional Francisco Tomás y Valiente, assassinat per ETA el 1996. “Ell deia que després de Franco ja no hi havia tortures sistemàtiques al país, perquè la Constitució protegia el ciutadà contra aquestes pràctiques, però també reconeixia que no podia assegurar que no hi hagués casos puntuals a càrrec de policies que actuessin per lliure”, comenta.

D’HEROIS I DE BOTXINS

La llista de personatges coneguts que van passar pels calabossos de la comissaria barcelonina és llarga i abasta àmbits molt diversos. Hi trobem, entre d’altres, Manuel Vázquez Montalbán, Montserrat Avilés, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Josep Lluís Carod-Rovira, Pascual Maragall, Jordi Pujol, Raimon Obiols, Guillermina Motta, Carles Santos, Quico Pi de la Serra, Gregorio López Raimundo, Anna Sallés i Rafael Subirachs.

En el relat de les tortures que es van fer a l’edifici de la Via Laietana apareixen repetidament un seguit de noms referents als dos bàndols, inevitables per entendre millor què va passar entre les parets de la comissaria. Entre les víctimes de les pallisses s’hi troba Miguel Núñez, polític comunista i un dels fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya. (PSUC), i a la fila dels torturadors, Joan Creix, comissari de la BPS de macabre record. El doctor en ciències de la comunicació, periodista i especialista en aquella època Antoni Batista és un gran coneixedor de la trajectòria dels dos noms. Va conèixer i admirar el primer i del segon en va fer un llibre: La carta. Historia de un comisario franquista. “Núñez es va convertir en un model a seguir per part dels militants que eren detinguts. Va passar un martiri de trentatres dies a la comissaria i li van practicar tot tipus de tortures, fins i tot la de penjar-lo emmanillat als tubs de la calefacció. No van aconseguir treure-li cap informació”, diu. Al capdavant del grup que el colpejava hi havia Joan Creix. “El va rebre amb una bufetada, però quan van acabar els

interrogatoris li va voler encaixar la mà. Núñez no li va correspondre”, ressenya.

Miguel Núñez va passar deu anys a la presó, però va tenir el valor de denunciar els maltractaments al tribunal i d’assenyalar-ne el responsable. Batista assegura que un cop superats els 80 anys i amb una greu malaltia que l’acabaria matant li va confessar que havia acabat acceptant que la reconciliació era possible. “Va passar de dir que si es trobava Creix pel carrer li clavaria quatre trets a assegurar que no ho faria”, explica el periodista.

La llegenda de Joan Creix, segons el llibre d’Antoni Batista, es va alimentar sovint per episodis dels detinguts difícils de corroborar. “De ser considerat pel règim franquista un dels millors policies del país, fer un curs de mètodes policials amb l’FBI i ser traslladat amb honors al País Basc, on va continuar amb les tortures i els càstigs exemplars als membres de la primera ETA, va acabar sent cessat el 1974 com a exemple d’obertura d’un règim que ja estava agonitzant”, exposa Batista. Joan Creix, que tenia un germà també policia i torturador a Barcelona, va acabar els seus dies com a policia ras segellant passaports a l’aeroport del Prat. El periodista destaca que la documentació de la comissaria encara no és accessible i que està emmagatzemada a l’arxiu històric de la policia, a Alcalá de Henares. “Jo vaig tenir lasort de poder consultar i fotocopiar centenars d’expedients mesos abans que marxés de Barcelona i quan estava amuntegada a l’antic magatzem de Casa Vilardell”, manté.